La meva planta

No sé com et dius, planta meva. Ets carn sense os, dits sense ungles, ulls sense pestanyes, coll sense espatlles, però vius per a mi en la meva finestra.


No em demanes res a canvi de regalar la teva silueta entreteixida, estrenada cada matí. 


Et s'alça orgullosa, en sentir la meva ombra defugida i repetida en la finestra.


 En el buit de les teves fulles desfondada, s'amunteguen apressada meus mirades i t'estremeixes a la tarda calorosa, orgullosa de tenir-me enamorat per les teves flors, quan el sol es pon les teves ales. 

Beses, sense tenir llavis carnosos, parles, sense tenir boca entreoberta, toques sense tenir dits ni braços, només flors diminutes, com espelmes, com flames. 


I passes la teva ingravidesa silenciosa, la teva esveltesa de terra electritzada, signant en l'aire papallones de colors de ametista encarnades.


No necessito conèixer el teu nom! El teu nom no em diu res.

 Però sí necessito contemplar els teus flors, en passar suaument la meva mirada sobre tu cada matí. 

 Juan Gerekiz